Apreciado sr. Orange España,
Me dirijo a usted para hacerle saber mi disgusto por las molestias que me ha ocasionado su compañía y mi intención acerca del servicio que aún tengo contratado con ella.
Showing posts with label ciencias sociales. Show all posts
Showing posts with label ciencias sociales. Show all posts
cròniques de la figuera
Perquè la situació actual no és una crisi passatgera sinó l'evolució d'un sistema que, amb poques excepcions, sempre ha servit per perpetuar els privilegis de qui ja posseeix diners des d'un bon començament (perquè els ha heretat, per exemple). Un sistema que mai ha deixat d'incrementar les diferències econòmiques entre els que més tenen i els que menys. En aquest sentit, les dades parlen per sí soles, podem afegir.
Forma part del propi sistema fer creure als qui menys tenen que el sistema és just i qualsevol de nosaltres es pot veure traït per sí mateix en aquest sentit. En conseqüència, només millorarem aquesta situació si fem un canvi de paradigma; i això no es pot fer d'un dia per l'altre. És un treball que ha de durar anys i del qual difícilment en veurem els resultats ningú dels qui ahir estàvem participant en el debat; amb sort ho faran els nostres fills.
Perquè només podríem esperar l'èxit assegurat, si és que realment podem, repetint fórmules ja conegudes. No hem de tenir por de fracassar; més aviat hauríem de tenir por de no fer res, d'estar esperant a què algú altre ens digui què hem de fer. I és que la por al fracàs és l'aliment de la inactivitat social.
A més, per a què allò que fem tingui un sentit no és necessari que tingui èxit. Si actuem d'acord a allò en què creiem, encara que les coses no surtin com esperàvem no podem parlar en cap cas de fracàs. I és que el que dóna sentit al que fem és fer-ho d'acord a allò que un creu. Per això el més important de la vida és preguntar-se contínuament pel propi desig. Sense esperar que ens diguin què hem de fer sinó fent allò que ve del desig. A l'hora de trobar el sentit de la pròpia vida no podem ser elements passius, cadascú ha de construir- se'l.
El dia a dia del sistema educatiu imperant (ja sigui de tendència conservadora o progressista, públic o privat) està marcat per l'homogeneïtzació, la fragmentació curricular i la jerarquia en la transmissió del coneixement. És un sistema que promou un tipus de persona que sustenta l'actual model social i econòmic precisament amb les seves accions quotidianes. Accions que no són sinó el resultat del dia a dia de l'educació que van rebre aquestes persones quan eren nens. I tot això funciona al marge de quins siguin els continguts que imparteixin les escoles. Més enllà de la influència en la comunicació i la política dels lobbys de poder, que certament només vetllen pels seus propis interessos econòmics, el que realment perpetua el model de societat actual és un sistema educatiu fonamentat en dirigir als nens cap a una sèrie d'objectius prefixats i al marge de les necessitats de la infància. Un sistema que produeix individus mancats d'autoestima, amb moltes pors i, per tant, manipulables.
El que acabeu de llegir són fragments de l'e-book que he publicat fa unes hores. Un llibre sobre educació i societat on podreu trobar apreciacions de l'Ada Colau, de la Teresa Forcades, de l'Arcadi Oliveres, d'en Joan Subirats... Si voleu saber-ne més i descarregar-vos-el, heu d'anar a encatsenlluita.blogspot.com.
Forma part del propi sistema fer creure als qui menys tenen que el sistema és just i qualsevol de nosaltres es pot veure traït per sí mateix en aquest sentit. En conseqüència, només millorarem aquesta situació si fem un canvi de paradigma; i això no es pot fer d'un dia per l'altre. És un treball que ha de durar anys i del qual difícilment en veurem els resultats ningú dels qui ahir estàvem participant en el debat; amb sort ho faran els nostres fills.
--
Perquè només podríem esperar l'èxit assegurat, si és que realment podem, repetint fórmules ja conegudes. No hem de tenir por de fracassar; més aviat hauríem de tenir por de no fer res, d'estar esperant a què algú altre ens digui què hem de fer. I és que la por al fracàs és l'aliment de la inactivitat social.
A més, per a què allò que fem tingui un sentit no és necessari que tingui èxit. Si actuem d'acord a allò en què creiem, encara que les coses no surtin com esperàvem no podem parlar en cap cas de fracàs. I és que el que dóna sentit al que fem és fer-ho d'acord a allò que un creu. Per això el més important de la vida és preguntar-se contínuament pel propi desig. Sense esperar que ens diguin què hem de fer sinó fent allò que ve del desig. A l'hora de trobar el sentit de la pròpia vida no podem ser elements passius, cadascú ha de construir- se'l.
--
El dia a dia del sistema educatiu imperant (ja sigui de tendència conservadora o progressista, públic o privat) està marcat per l'homogeneïtzació, la fragmentació curricular i la jerarquia en la transmissió del coneixement. És un sistema que promou un tipus de persona que sustenta l'actual model social i econòmic precisament amb les seves accions quotidianes. Accions que no són sinó el resultat del dia a dia de l'educació que van rebre aquestes persones quan eren nens. I tot això funciona al marge de quins siguin els continguts que imparteixin les escoles. Més enllà de la influència en la comunicació i la política dels lobbys de poder, que certament només vetllen pels seus propis interessos econòmics, el que realment perpetua el model de societat actual és un sistema educatiu fonamentat en dirigir als nens cap a una sèrie d'objectius prefixats i al marge de les necessitats de la infància. Un sistema que produeix individus mancats d'autoestima, amb moltes pors i, per tant, manipulables.
El que acabeu de llegir són fragments de l'e-book que he publicat fa unes hores. Un llibre sobre educació i societat on podreu trobar apreciacions de l'Ada Colau, de la Teresa Forcades, de l'Arcadi Oliveres, d'en Joan Subirats... Si voleu saber-ne més i descarregar-vos-el, heu d'anar a encatsenlluita.blogspot.com.
el pitjor dia de l'any?
El dia de reis pot ser el pitjor dia de l'any. És el dia que culmina una farsa en la que els pares enganyem els nostres propis fills amb una història sobre una màgia feta per uns monarques. I això, quan ets republicà, defensor del mètode científic i amant de dir les coses pel seu nom, implica deixar de banda tres del teus principis. La veritat és que a estones se'm fa molt incòmode.
tucumán 2o12
Hoy en Argentina se conmemora la Declaración de la Independencia Española, que sucedió el 9 de julio de 1816. Este día es muy especial en San Miguel de Tucumán, la ciudad donde viví 23 años de mis casi 39, ya que fue la sede donde el Gobierno proclamó la Independencia. Los turistas que visitan la ciudad pasan a conocer la famosa Casita de Tucumán (Casa Histórica para los tucumanos) donde se reunieron los Congresales en 1816.
Me ha parecido una buena ocasión para, desde la distancia, reflexionar sobre la aparente pasividad acomodaticia de los tucumanos ante el modo en que los que les gobiernan manejan la provincia, y la realidad, a su medida. Una situación a la que, (repito) aparentemente, todos se han acostumbrado.
Me ha parecido una buena ocasión para, desde la distancia, reflexionar sobre la aparente pasividad acomodaticia de los tucumanos ante el modo en que los que les gobiernan manejan la provincia, y la realidad, a su medida. Una situación a la que, (repito) aparentemente, todos se han acostumbrado.
pobresa i economia
La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. El blog Els Nous Pobres. Un col·lectiu que planteja que a la marató per la pobresa de TV3 li sobra cinisme. L'Andrea de Lotto. Manel Fontdevila. Karlos Arguiñano. Oscar Wilde. Què tenen en comú? Reflexionen sobre l'economia i la pobresa. Hem reflexionat amb ells i volem compartir-ho amb vosaltres.
hipoteca, banco, parados, estado
La viñeta de Forges del diario El País del día 14 de mayo nos inspiró una síntesis visual que publicamos en un post anteayer. Pero hemos recibido algunos comentarios críticos - no volcados como tales aquí en el blog - en la línea de considerar nuestra síntesis demagógica. Puesto que estamos de acuerdo con parte de la crítica, hemos decidido suprimir el anterior post y publicar este nuevo (así os enteráis del cambio los que nos seguís por rss), con algunos cambios en nuestra síntesis. Ésta es la nueva versión.
Y la de aquí a la derecha es la viñeta de Forges. Debemos añadir, no obstante, que nuestro crítico considerará la nueva versión del gráfico igualmente inadecuada, pues también considera inadecuada la viñeta de Forges. Y es que nuestro liberal crítico considera que el préstamo al parado es una operación financiera de mayor riesgo que el préstamo al banco. Con esto sí que no estamos de acuerdo. Véanse sino los preciosos casos de Bankia y CAM con los que nos hemos podido deleitar recientemente (y lo que te rondaré morena). Y casi parecería que el G8 nos da la razón a nosotros, a juzgar por esta noticia de ayer mismo.medidas de un pasajero de vueling
Como que nunca he visto un ser humano con esas dimensiones, he hecho el ejercicio de reconvertir el Homo Vitruvianus de Leonardo da Vinci en un Homo Vuelingus y comparar ambos, para hacerme una idea. La verdad es que son unas proporciones un tanto... digamos difíciles (y eso que he sido generoso con la altura). El cuadrado del dibujo original se convierte en un rechoncho rectángulo, y al círculo no le queda más remedio que ser un huevo aplastado. Por no hablar de que es un ser humano bastante pequeñito.
si no se hubiera caído
Publicaba ayer Antoni Gutiérrez-Rubí en su blog Micropolítica, del periódico El País, un artículo en el que expresaba su opinión sobre el accidente del rey Juan Carlos I. Por si alguien aún no está al corriente: el hombre se fue a cazar elefantes a Botsuana y se rompió la cadera al tropezar con un escalón.
un mundo al revés
Desde hace unas semanas, cada vez con más insistencia, todo parece estar dado vuelta. Cada noticia nueva me hace pensar en una canción que le enseñaron en la escuela a Edna y que dice así:
Erase una vez
un lobito bueno,
al que maltrataban
todos los corderos.
Erase una vez
un lobito bueno,
al que maltrataban
todos los corderos.
2o12
Aquí está nuestro ya inevitable saludo de año nuevo. Este año lo presentamos en una forma un tanto inclasificable. Para empezar hay dos versiones ligeramente distintas, que podemos llamar completa y básica. La versión completa es un video, simple y común y con sonido.
¿blackberry?
Hace tiempo que no escribo en este blog. Tanto que algunos deben pensar que solo es de Joan. Pero yo también colaboro en la teoría. Voy a pasar a la práctica.
En el diario The Wall Street Journal, que encontraba gratis en la secretaría de La Salle cuando iba a clases del MPM, encontré una nota titulada Your Blackberry-or your family y ahora quiero compartirla con ustedes.
En el diario The Wall Street Journal, que encontraba gratis en la secretaría de La Salle cuando iba a clases del MPM, encontré una nota titulada Your Blackberry-or your family y ahora quiero compartirla con ustedes.
pernil amb espècies
Wikipediejant una miqueta, he sabut a més que:
- El primer enviament massiu de missatges no desitjats es va fer per telègraf als Estats Units al maig de 1864.
- El primer spam informàtic data de 1978 i es va enviar amb la xarxa Arpanet (la precursora d'Internet).
- Als anys 80 els usuaris de xats omplien les converses de missatges amb la paraula spam per desplaçar els missatges que no volien que es veiessin (d'altres usuaris, és clar).
- El terme spam per designar missatges no desitjats es va començar a fer servir cap a 1993, però es referia a missatges en forums de discussió o xats.
- Spam és l'acrònim de Sales Promotion and Marketing, terme utilitzat des dels anys 80 i que també podria ser a l'origen del terme. Hi ha moltes falses etimologies en aquesta línia.
top manta deluxe
Aquest estiu hem passat 3 setmanes a l'Argentina. Hem anat, principalment, a visitar la familia: els meus sogres, cunyats i nebots per part de la Susana sobretot. Però també la resta de la família i amics que la Susana va deixar a l'Argentina quan va venir a viure aquí.L'Argentina és un país que no deixa de sorprendre'm, tot i que aquesta ha estat ja la meva tercera visita allà. Durant les properes setmanes, i en la mesura que puguem, us explicarem algunes coses que hem vist i que ens semblen interessants o divertides. Per començar, us mostrem com és a Tucumán (oficialment, San Miguel de Tucumán), la ciutat més gran i important del nord de l'Argentina, la venda il·legal al carrer de pel·lícules i música.
pseudociències
Fa ja molt de temps que vull escriure alguna cosa sobre pseudociència. Que què es la pseudociència? Per ser breu, pseudociència és el nom - pejoratiu, és cert - que s'aplica a allò que és pretesament científic vist des del punt de vista de l'escepticisme científic. Des d'aquest punt de vista es consideren pseudociències la parapsicologia, l'astrologia, l'ufologia, l'homeopatia, l'osteopatia, l'alquímia, el biomagnetisme, la numerologia, el feng-shui, la quiromància, la telepatia, la telequinesi, el mentalisme, el tarot, la vidència, les flors de bach, la cromoteràpia, el reiki i una llista inacabable de disciplines de creixent acceptació pel gruix de la societat.
Vagi per endavant que el meu punt de vista personal és el del escèptic. Els qui militen contra les pseudociències afirmen fer-ho perquè aquestes amaguen un perill, doncs sovint la creença en una pseudociència porta aparellada la negació d'alguna via científica. Un exemple molt clar de perill és el del malalt de càncer que rebutja seguir un tratament mèdic per seguir-ne un d'homeopàtic. I és perillós perquè l'homeopatia mai no ha pogut demostrar que sigui eficaç mentre que, per contra, sí que s'ha pogut demostrar que no ho és. Però tot i que, com dic, fa molt de temps que vull escriure alguna cosa sobre les pseudociències - i que ja porto escrits aquí dos paràgrafs - no ho faré pas extensament encara. De fet, és fins i tot possible que no ho faci mai, perquè posats a militar prefereixo fer-ho en altres camps. El que volia aquí és mostrar-vos un curt d'animació que tracta el tema d'una manera que a mi em sembla brillant.
Vagi per endavant que el meu punt de vista personal és el del escèptic. Els qui militen contra les pseudociències afirmen fer-ho perquè aquestes amaguen un perill, doncs sovint la creença en una pseudociència porta aparellada la negació d'alguna via científica. Un exemple molt clar de perill és el del malalt de càncer que rebutja seguir un tratament mèdic per seguir-ne un d'homeopàtic. I és perillós perquè l'homeopatia mai no ha pogut demostrar que sigui eficaç mentre que, per contra, sí que s'ha pogut demostrar que no ho és. Però tot i que, com dic, fa molt de temps que vull escriure alguna cosa sobre les pseudociències - i que ja porto escrits aquí dos paràgrafs - no ho faré pas extensament encara. De fet, és fins i tot possible que no ho faci mai, perquè posats a militar prefereixo fer-ho en altres camps. El que volia aquí és mostrar-vos un curt d'animació que tracta el tema d'una manera que a mi em sembla brillant.
cutre
Cutre. No em ve cap altra paraula al cap en veure aquest video d'Intereconomía en el que suposadament s'entrevista un dels acampats a plaça Catalunya. No crec que ningú, ni tant sols qui no sàpiga de què va la cosa, pugui creure-se-la ni volent.
Per cert: us heu fixat que Intereconomia emet la imatge ja aixafada? Vull dir que la càmera és format 4:3 però el senyal és en 16:9. Amb la resta de canals, per aconseguir aquesta imatge aixafada, tant del nostre temps, cal tenir activat el mode en que la imatge emesa s'adapta a la pantalla.
Per cert: us heu fixat que Intereconomia emet la imatge ja aixafada? Vull dir que la càmera és format 4:3 però el senyal és en 16:9. Amb la resta de canals, per aconseguir aquesta imatge aixafada, tant del nostre temps, cal tenir activat el mode en que la imatge emesa s'adapta a la pantalla.
epicentro superficial
Los expertos del Instituto Geológico y Minero consultados por el Ejecutivo han ofrecido dos razones posibles para explicarlo: la poca profundidad del epicentro y el suelo de Lorca, que en lugar de atemperar los efectos del terremoto los amplifican y magnifican.
El epicentro se encontraría a una profundidad de 70 kilómetros y provocó fallos en la red de telefonía celular del Instituto Costarricense de Electricidad (ICE), según ha informado el diario 'La Nación'.
Mi duda era fundada. Efectivamente, no es que el epicentro estuviese a poca profundidad. Es que siempre está en la superficie. El que puede estar a mucha o poca profundidad es el hipocentro. Pero ahí estaban las radios y los periódicos hablando de un epicentro superficial. Y preparando este post he visto que no es un fenómeno aislado, como demuestra la noticia sobre Costa Rica. Por cierto, estoy seguro de que se trata de un error de transcripción, no creo que sean los expertos del Instituto Geológico y Minero quienes hayan enterrado el epicentro. El Mundo, además, coloca las palabras en boca de Rubalcaba. Alguien se equivocó al transmitir la información, y espero que fuese el periódico y no el vicepresidente.
Sólo la casualidad hizo que me diese cuenta, porque los terremotos no son precisamente mi fuerte. A la vista de esto me pregunto ¿cuántas otras barbaridades se deben publicar al cabo del día en medios supuestamente solventes sin que nos demos cuenta? Seguro que muchas.
El Mundo. 12/05/2011
El epicentro se encontraría a una profundidad de 70 kilómetros y provocó fallos en la red de telefonía celular del Instituto Costarricense de Electricidad (ICE), según ha informado el diario 'La Nación'.
Europa Press, 14/05/2011
Lo oí por la radio escuchando la noticia sobre el terremoto de Lorca. ...el epicentro, muy cerca de la superficie... (o algo así). Consultando periódicos en Internet confirmé que lo había oído bien; decían que el epicentro estaba muy cerca de la superficie (por lo visto en El País también lo decía aunque lo corrigieron). Pero se despertó en mí una duda: ¿el epicentro no es un punto sobre la superficie terrestre? La duda se despejó rápidamente con una simple consulta al diccionario de la Real Academia Española:
epicentro.
(De epi- y centro).
1. m. Centro superficial del área de perturbación de un fenómeno sísmico, que cae sobre el hipocentro.
Mi duda era fundada. Efectivamente, no es que el epicentro estuviese a poca profundidad. Es que siempre está en la superficie. El que puede estar a mucha o poca profundidad es el hipocentro. Pero ahí estaban las radios y los periódicos hablando de un epicentro superficial. Y preparando este post he visto que no es un fenómeno aislado, como demuestra la noticia sobre Costa Rica. Por cierto, estoy seguro de que se trata de un error de transcripción, no creo que sean los expertos del Instituto Geológico y Minero quienes hayan enterrado el epicentro. El Mundo, además, coloca las palabras en boca de Rubalcaba. Alguien se equivocó al transmitir la información, y espero que fuese el periódico y no el vicepresidente.
Sólo la casualidad hizo que me diese cuenta, porque los terremotos no son precisamente mi fuerte. A la vista de esto me pregunto ¿cuántas otras barbaridades se deben publicar al cabo del día en medios supuestamente solventes sin que nos demos cuenta? Seguro que muchas.
cmyk de sant jordi
En aquesta tampoc no hi ha trucatge. Sí que m'he permés ajustar el balanç de blancs i la saturació de color a conveniència, per acabar de portar el cian al cian, el magenta al magenta i el negre al negre.
rgb de sant jordi
Aquest cop no hi ha trucatge. Són els colors autèntics de les flors. Les fotos les vaig fer el passat dia de Sant Jordi.
una vergonya
Una vergonya és que finalment Gadafi hagi aixafat els rebels degut a la inoperància de la comunitat internacional.
Una vergonya és que els governs hàgin regalat diners als bancs per evitar-ne la fallida i que els beneficis d'aquests no hàgin deixat d'augmentar.
Una vergonya és que els governs demanin moderació salarial, que la patronal hi estigui d'acord, que els sous dels treballadors comuns estiguin estancats des de fa molt de temps i que, per contra, els directius s'apugin els seus propis sous un 26%.
Una vergonya és que els governs hàgin regalat diners als bancs per evitar-ne la fallida i que els beneficis d'aquests no hàgin deixat d'augmentar.
Una vergonya és que els governs demanin moderació salarial, que la patronal hi estigui d'acord, que els sous dels treballadors comuns estiguin estancats des de fa molt de temps i que, per contra, els directius s'apugin els seus propis sous un 26%.
Subscribe to:
Posts (Atom)
