Si Catalunya "surt" de la Unió Europea, serà perquè és un estat independent.
Si Catalunya és un estat independent, serà perquè al menys els estats actualment membres de la Unió Europea l'han reconegut com a tal (de no ser així, Catalunya segueix sent depenent del govern de Madrid i els seus habitants, ciutadans espanyols). Els que són contraris a la independència diuen, però, que és molt difícil que això passi.
Showing posts with label política y derecho. Show all posts
Showing posts with label política y derecho. Show all posts
cròniques de la figuera
Perquè la situació actual no és una crisi passatgera sinó l'evolució d'un sistema que, amb poques excepcions, sempre ha servit per perpetuar els privilegis de qui ja posseeix diners des d'un bon començament (perquè els ha heretat, per exemple). Un sistema que mai ha deixat d'incrementar les diferències econòmiques entre els que més tenen i els que menys. En aquest sentit, les dades parlen per sí soles, podem afegir.
Forma part del propi sistema fer creure als qui menys tenen que el sistema és just i qualsevol de nosaltres es pot veure traït per sí mateix en aquest sentit. En conseqüència, només millorarem aquesta situació si fem un canvi de paradigma; i això no es pot fer d'un dia per l'altre. És un treball que ha de durar anys i del qual difícilment en veurem els resultats ningú dels qui ahir estàvem participant en el debat; amb sort ho faran els nostres fills.
Perquè només podríem esperar l'èxit assegurat, si és que realment podem, repetint fórmules ja conegudes. No hem de tenir por de fracassar; més aviat hauríem de tenir por de no fer res, d'estar esperant a què algú altre ens digui què hem de fer. I és que la por al fracàs és l'aliment de la inactivitat social.
A més, per a què allò que fem tingui un sentit no és necessari que tingui èxit. Si actuem d'acord a allò en què creiem, encara que les coses no surtin com esperàvem no podem parlar en cap cas de fracàs. I és que el que dóna sentit al que fem és fer-ho d'acord a allò que un creu. Per això el més important de la vida és preguntar-se contínuament pel propi desig. Sense esperar que ens diguin què hem de fer sinó fent allò que ve del desig. A l'hora de trobar el sentit de la pròpia vida no podem ser elements passius, cadascú ha de construir- se'l.
El dia a dia del sistema educatiu imperant (ja sigui de tendència conservadora o progressista, públic o privat) està marcat per l'homogeneïtzació, la fragmentació curricular i la jerarquia en la transmissió del coneixement. És un sistema que promou un tipus de persona que sustenta l'actual model social i econòmic precisament amb les seves accions quotidianes. Accions que no són sinó el resultat del dia a dia de l'educació que van rebre aquestes persones quan eren nens. I tot això funciona al marge de quins siguin els continguts que imparteixin les escoles. Més enllà de la influència en la comunicació i la política dels lobbys de poder, que certament només vetllen pels seus propis interessos econòmics, el que realment perpetua el model de societat actual és un sistema educatiu fonamentat en dirigir als nens cap a una sèrie d'objectius prefixats i al marge de les necessitats de la infància. Un sistema que produeix individus mancats d'autoestima, amb moltes pors i, per tant, manipulables.
El que acabeu de llegir són fragments de l'e-book que he publicat fa unes hores. Un llibre sobre educació i societat on podreu trobar apreciacions de l'Ada Colau, de la Teresa Forcades, de l'Arcadi Oliveres, d'en Joan Subirats... Si voleu saber-ne més i descarregar-vos-el, heu d'anar a encatsenlluita.blogspot.com.
Forma part del propi sistema fer creure als qui menys tenen que el sistema és just i qualsevol de nosaltres es pot veure traït per sí mateix en aquest sentit. En conseqüència, només millorarem aquesta situació si fem un canvi de paradigma; i això no es pot fer d'un dia per l'altre. És un treball que ha de durar anys i del qual difícilment en veurem els resultats ningú dels qui ahir estàvem participant en el debat; amb sort ho faran els nostres fills.
--
Perquè només podríem esperar l'èxit assegurat, si és que realment podem, repetint fórmules ja conegudes. No hem de tenir por de fracassar; més aviat hauríem de tenir por de no fer res, d'estar esperant a què algú altre ens digui què hem de fer. I és que la por al fracàs és l'aliment de la inactivitat social.
A més, per a què allò que fem tingui un sentit no és necessari que tingui èxit. Si actuem d'acord a allò en què creiem, encara que les coses no surtin com esperàvem no podem parlar en cap cas de fracàs. I és que el que dóna sentit al que fem és fer-ho d'acord a allò que un creu. Per això el més important de la vida és preguntar-se contínuament pel propi desig. Sense esperar que ens diguin què hem de fer sinó fent allò que ve del desig. A l'hora de trobar el sentit de la pròpia vida no podem ser elements passius, cadascú ha de construir- se'l.
--
El dia a dia del sistema educatiu imperant (ja sigui de tendència conservadora o progressista, públic o privat) està marcat per l'homogeneïtzació, la fragmentació curricular i la jerarquia en la transmissió del coneixement. És un sistema que promou un tipus de persona que sustenta l'actual model social i econòmic precisament amb les seves accions quotidianes. Accions que no són sinó el resultat del dia a dia de l'educació que van rebre aquestes persones quan eren nens. I tot això funciona al marge de quins siguin els continguts que imparteixin les escoles. Més enllà de la influència en la comunicació i la política dels lobbys de poder, que certament només vetllen pels seus propis interessos econòmics, el que realment perpetua el model de societat actual és un sistema educatiu fonamentat en dirigir als nens cap a una sèrie d'objectius prefixats i al marge de les necessitats de la infància. Un sistema que produeix individus mancats d'autoestima, amb moltes pors i, per tant, manipulables.
El que acabeu de llegir són fragments de l'e-book que he publicat fa unes hores. Un llibre sobre educació i societat on podreu trobar apreciacions de l'Ada Colau, de la Teresa Forcades, de l'Arcadi Oliveres, d'en Joan Subirats... Si voleu saber-ne més i descarregar-vos-el, heu d'anar a encatsenlluita.blogspot.com.
Cuanta gente había
O cómo calcular el número de asistentes a una manifestación
Nueva manifestación, nuevo baile de cifras. Hace un mes publiqué una entrada (quanta gent hi havia?) a propósito de la manifestación a favor de la independencia de Cataluña y los diferentes valores de participantes calculados por distintos organismos. Como seguramente ya sabréis, el viernes pasado se celebró otra manifestación (o concentración), ésta en contra de la independencia de Cataluña. Y no puedo dejar de hacer el comentario pertinente, porque si en aquél caso las diferencias en las cifras anunciadas eran grandes, en este caso son muy grandes. Aunque las diferencias en un caso y en el otro guardan cierta relación matemática. Tanto es así que me atrevo a proponer un método sencillo para obtener el valor aproximado de participantes en una manifestación a partir de las cifras oficiales.
quanta gent hi havia?
Després de la manifestació del passat 11 de setembre, hem assistit al ball de xifres sobre el nombre de participants que ja és habitual en aquestes ocasions. A diferència d'altres vegades, però, aquest cop això no m'ha deixat indiferent. Havent vist xifres que van dels 300.000 participants als 2 milions o més i decidit a tenir una opinió fonamentada, m'he llançat a fer els meus propis números i els meus propis dibuixos. Jo aposto per més o menys un milió de participants.
tucumán 2o12
Hoy en Argentina se conmemora la Declaración de la Independencia Española, que sucedió el 9 de julio de 1816. Este día es muy especial en San Miguel de Tucumán, la ciudad donde viví 23 años de mis casi 39, ya que fue la sede donde el Gobierno proclamó la Independencia. Los turistas que visitan la ciudad pasan a conocer la famosa Casita de Tucumán (Casa Histórica para los tucumanos) donde se reunieron los Congresales en 1816.
Me ha parecido una buena ocasión para, desde la distancia, reflexionar sobre la aparente pasividad acomodaticia de los tucumanos ante el modo en que los que les gobiernan manejan la provincia, y la realidad, a su medida. Una situación a la que, (repito) aparentemente, todos se han acostumbrado.
Me ha parecido una buena ocasión para, desde la distancia, reflexionar sobre la aparente pasividad acomodaticia de los tucumanos ante el modo en que los que les gobiernan manejan la provincia, y la realidad, a su medida. Una situación a la que, (repito) aparentemente, todos se han acostumbrado.
ha començat la guerra
Julio Anguita s'ofereix com a referent per a liderar un canvi polític al país. Jo crec que és una molt bona oportunitat de sortir-nos de tot el merder en el que estem i que trigarem molt a tenir-ne una altra com aquesta. Escolteu en quins termes ho planteja. A mi em sembla més que interessant.
rajoy inaugura el surrealismo político
- Nadie me ha presionado, el que ha presionado he sido yo.
- ...que se resumen en dos palabras: crecimiento económico y creación de empleo.
- Lo que no tiene sentido es decirle mentiras a la gente.
- Ya me gustaría saber a mi porqué no se hizo antes y así no se habrían generado dudas sobre parte de nuestro sistema financiero.
pobresa i economia
La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. El blog Els Nous Pobres. Un col·lectiu que planteja que a la marató per la pobresa de TV3 li sobra cinisme. L'Andrea de Lotto. Manel Fontdevila. Karlos Arguiñano. Oscar Wilde. Què tenen en comú? Reflexionen sobre l'economia i la pobresa. Hem reflexionat amb ells i volem compartir-ho amb vosaltres.
hipoteca, banco, parados, estado
La viñeta de Forges del diario El País del día 14 de mayo nos inspiró una síntesis visual que publicamos en un post anteayer. Pero hemos recibido algunos comentarios críticos - no volcados como tales aquí en el blog - en la línea de considerar nuestra síntesis demagógica. Puesto que estamos de acuerdo con parte de la crítica, hemos decidido suprimir el anterior post y publicar este nuevo (así os enteráis del cambio los que nos seguís por rss), con algunos cambios en nuestra síntesis. Ésta es la nueva versión.
Y la de aquí a la derecha es la viñeta de Forges. Debemos añadir, no obstante, que nuestro crítico considerará la nueva versión del gráfico igualmente inadecuada, pues también considera inadecuada la viñeta de Forges. Y es que nuestro liberal crítico considera que el préstamo al parado es una operación financiera de mayor riesgo que el préstamo al banco. Con esto sí que no estamos de acuerdo. Véanse sino los preciosos casos de Bankia y CAM con los que nos hemos podido deleitar recientemente (y lo que te rondaré morena). Y casi parecería que el G8 nos da la razón a nosotros, a juzgar por esta noticia de ayer mismo.mentides?
Sentia jo ahir, a El cafè de la república de Catalunya Ràdio, un tall amb les declaracions del secretari de sanitat del PP arran de les retallades del govern central a les prestacions de sanitat a immigrants sense papers. Deia aquest senyor, José Ignacio Echániz, que l'atenció d'aquestes persones quedaria resolta per les ONGs i afegia que En estos momentos hay ONGs que tienen convenios con la administración sanitaria para atender alguna de las cuestiones relacionadas con patologías prevalentes en nuestra sociedad y que no están resueltas a través de los sistemas ordinarios. A continuació, en Joan Barril parlava amb Francesc Mateu, president de la Federació Catalana d'ONG per al Desenvolupament, el qual va dir no sé de quins convenis està parlant.
huelga general
Esta es la reforma laboral:
Transcribo literalmente algunas frases que he visto en pancartas en la manifestación:
- Hitler, 17 milions de vots: demòcrata? CÍNICS NO!
- DONDE HAY POCA JUSTICIA ES UN PELIGRO TENER RAZÓN -QUEVEDO-
- Quan els poderosos perden la vergonya, el Poble els hi perd el respecte. ¡DEMOCRÀCIA REAL JA!
- LOS CIENTÍFICOS DEL CSIC DESCUBREN UN MATERIAL MÁS DURO QUE EL DIAMANTE: LA CARA DE LOS POLÍTICOS.
el president anuncia noves retallades
un present feixista
Després de les passades eleccions, he sentit parlar força de Josep Anglada i el seu partit Plataforma per Catalunya. En tots els casos hi havia en les paraules més o menys consternació pels bons resultats que ha obtingut el partit (i dic bons perquè se m'entengui; que si fos per mi, un bon resultat hauria estat que no hagués obtingut cap regidor). I és que, si bé la malaurada notorietat d'aquest individu no és recent, sembla ser que augmenta amb cada convocatòria electoral.
Quan vaig començar a sentir-ne parlar vaig pensar que aquest home i el seu partit tenien els dies comptats en el panorama polític del pais. Vaig veure un parell de videos i en un d'ells quedava clar que era incapaç de parlar coherentment sobre un llibre que se suposava que ell mateix havia escrit, i em va semblar que en conseqüència no mereixia més atenció perquè la cosa cauria pel seu propi pes. Però amb el temps vaig veient que pot arribar a ser motiu de profunda preocupació i font de notables problemes. Avui, a més, he vist un altre video que crec que he de col·laborar a difondre (és de fa quasi un any, però jo no l'havia vist fins avui). En el video es veu clarament que la xenofòbia d'aquest individu és només una petita part de les seves idees d'ultradreta.
Quan vaig començar a sentir-ne parlar vaig pensar que aquest home i el seu partit tenien els dies comptats en el panorama polític del pais. Vaig veure un parell de videos i en un d'ells quedava clar que era incapaç de parlar coherentment sobre un llibre que se suposava que ell mateix havia escrit, i em va semblar que en conseqüència no mereixia més atenció perquè la cosa cauria pel seu propi pes. Però amb el temps vaig veient que pot arribar a ser motiu de profunda preocupació i font de notables problemes. Avui, a més, he vist un altre video que crec que he de col·laborar a difondre (és de fa quasi un any, però jo no l'havia vist fins avui). En el video es veu clarament que la xenofòbia d'aquest individu és només una petita part de les seves idees d'ultradreta.
el estado de las autonomías y la lengua
[...] el nervio central de la cultura catalana y de la personalidad catalana [...] es precisamente la lengua. Esto se sabe. Y, por lo tanto, todo aquello que sea disminuir la lengua catalana [...] es homogeneizar Cataluña con el resto del estado español. Cuanto menos catalán hablemos, cuanto menos apreciemos el catalán, cuanto más insignificante sea el catalán, es evidente que hay otra lengua muy potente, tremendamente potente, que es el castellano, que ocupa todo el espacio. Y esto nos convierte en una autonomía más dentro del estado español.
Si habéis leído mi post Després de Montilla, ya sabréis que no me siento especialmente próximo a las posiciones de Convergència i Unió, formación a la cual representa Artur Mas. Pero me parece que lo que el hoy presidente electo ha afirmado en el fragmento de la entrevista que he transcrito es incuestionable. Me ha llamado la atención por lo lúcido y sintético de la afirmación. Es... un caso de aquellos en que uno sabe algo pero no sabe como decirlo y, un buen día, oye o lee que alguien formula ese algo en pocas palabras y entonces uno dice eso, eso es lo que yo quería decir.
Artur Mas i Gavarró. Presidente electo de la Generalidad de Cataluña.
Entrevista en el programa Els matins de TV3 (minuto 45). Hoy mismo.
Si habéis leído mi post Després de Montilla, ya sabréis que no me siento especialmente próximo a las posiciones de Convergència i Unió, formación a la cual representa Artur Mas. Pero me parece que lo que el hoy presidente electo ha afirmado en el fragmento de la entrevista que he transcrito es incuestionable. Me ha llamado la atención por lo lúcido y sintético de la afirmación. Es... un caso de aquellos en que uno sabe algo pero no sabe como decirlo y, un buen día, oye o lee que alguien formula ese algo en pocas palabras y entonces uno dice eso, eso es lo que yo quería decir.
després de montilla
 |
| ARA TURA |
el candidat ¿neix o es fa?
Dues coses voldria comentar sobre aquestes eleccions. Una, la dislèxia electoral que vaig descobrir dijous passat; malinterpretada per molts. L'altra, la que dóna títol a aquest post. I és que aquests dies m'he recordat vàries vegades del viatge a Berlín que vam fer la Susana i jo l'any 2006. Berlín celebrava eleccions i els carrers estaven empaperats, com ara aquí, de cartells electorals. I només veient els candidats d'allà tenint els d'aquí com a referent, un estava temptat a respondre la pregunta del títol amb un rotund El candidat es fa.
Subscribe to:
Posts (Atom)
