el candidat ¿neix o es fa?

Diumenge que ve, a Catunya, escollim els nostres representants polítics al Parlament. De tots és sabut el descrèdit, probablement sense precedents, al qual s'enfronta la classe política del nostre país. Aquestes eleccions ens diran si el desencís de la població envers el que els partits tenen per oferir-nos es tradueix en un vot en blanc espectacular, com a Assaig sobre la ceguesa lucidesa de Saramago, o si, finalment, tot es queda en un parlar.

Dues coses voldria comentar sobre aquestes eleccions. Una, la dislèxia electoral que vaig descobrir dijous passat; malinterpretada per molts. L'altra, la que dóna títol a aquest post. I és que aquests dies m'he recordat vàries vegades del viatge a Berlín que vam fer la Susana i jo l'any 2006. Berlín celebrava eleccions i els carrers estaven empaperats, com ara aquí, de cartells electorals. I només veient els candidats d'allà tenint els d'aquí com a referent, un estava temptat a respondre la pregunta del títol amb un rotund El candidat es fa.

Anem per la primera qüestió. Dijous passat em vaig assabentar, pels companys del treball, que les joventuts del PSC havien fet un espot de campanya amb reminiscències sexuals. Segur que l'heu vist, però per si de cas encara hi ha algun despistat, aquí teniu el link. La notícia em va sorprendre, si bé només una mica. La veritat és que des de fa molts anys - si no és que sempre ha estat així - les campanyes electorals no són gaire diferents de les campanyes de màrqueting. És normal, per tant, que s'acullin als mateixos recursos per atraure la nostra atenció. En arribar a casa vaig cercar informació al respecte. Per cert, no té desperdici que el candidat Montilla no estigués al corrent de l'espot abans de la seva sortida a la llum. Cercant, cercant, vaig assabentar-me que aquest no era l'únic espot d'aquesta campanya amb càrrega sexual. La candidata Nebrera (ja deveu saber que hi ha candidats per donar i per vendre) també es presenta amb un espot que recorre al sexe com a reclam. I tenim també l'espot de Ciutadans que, si bé no fa cap referència explícita al sexe, mostra un munt de gent despullant-se i caminant despullada pel carrer.

És Duran i Lleida de jove i sense ulleres?
No! És Florian Schwanhäußer, del
Partit Demòcrata Cristià d'Alemanya!

Després de veure que no hi havia només un espot d'aquest tipus, ho vaig entendre tot. No és que aquests tres partits hagin decidit fer un espot de campanya per les eleccions al parlament amb un recurs, el sexe, que no te a priori res a veure amb allò sobre el que es vol fer propaganda. No. Tot plegat no és més que un problema de dislèxia: allà on diu eLeccions al parlament de Catalunya, ells van llegir eReccions al parlament de Catalunya. Tot aclarit, queden disculpats.

L'altra qüestió és aquesta de si els candidats neixen o es fan. Aquí no tinc gaire cosa a dir, de fet. Crec que les fotos, dels cartells electorals de Berlin al 2006, parlen per sí soles. Vosaltres mateixos.

És... Rodríguez Zapatero amb ulleres?
No! És Harald Wolf, del partit
L'esquerra d'Alemanya!

És Joan Herrera més grassonet?
No! És Reiner Feisberg, dels
ecologistes de Berlín!

Podria ser Montilla una mica més prim?
No! Però si és Henner Schmidt
dels lliberals de dretes alemanys!
En tot cas hauria de poder ser l'Alicia!

És Maria Teresa Fernández
de la Vega... amb ulleres? No! És
Franziska Eichstädt-Bohlig,
dels ecologistes de Berlín!

És Joan Puigcercós...? No, en aquest
cas està molt clar que no és...
¿o no està tan clar?

S'entèn perquè la conclusió va ser que el candidat es fa? Potser fins i tot resulta que els fan a la Xina, en una cadena de muntatge, i per això surten tan semblants...

I no puc acabar aquest post sense fer menció a una web que he conegut avui mateix: www.elecciones.es. Ens ofereix un test que ens diu a qui hauríem, teòricament, de votar. Només s'han de respondre 20 preguntes amb un sí, un no o un saltar la pregunta, es fa en 5 minuts. La cosa és prou imperfecta perquè només estan inclosos els 6 partits amb representació parlamentària, reagrupament i el partit d'en Laporta. I no faltaríen arguments per defensar que és una trivialització de la qüestió. Però si ho veiem com una eina més a la nostra disposició per saber què és el que proposa cada partit, és interessant. La web electoralia.cat fa una proposta similar i, si volem utilitzar tot plegat com a eines més que com a insòlits oracles del nostre posicionament polític, entenc que hem de fer els dos tests.

També us he de dir que jo no m'he endut cap sorpresa amb els resultats, si bé em consta que a algú sí que li ha passat.