De fet, fins fa poc, era un federalista convençut. El que passa és que no estic disposat a esperar el federalisme com qui espera Godot. I fa temps que no veig altra manera d'arribar al federalisme que la independència. No pots federar-te amb qui no es vol federar. També és cert que cada dia tinc menys ganes de federar-me, però aquesta ja és una altra qüestió.
Independència? Però... perquè?
Independentisme i nacionalisme són la mateixa cosa per a molts, però som també molts els que ens tenim per independentistes no nacionalistes. És molt comú donar per fet que estar a favor de la independència de Catalunya és una posició nacionalista mentre que estar-ne en contra és la posició no nacionalista. I sobre tot és habitual veure-ho així - corregiu-me si m'equivoco - entre els qui estan contra la independència. La realitat és que ni tots els independentistes som nacionalistes (tampoc dic que no n'hi hagi molts que sí que ho són) ni és veritat que estar en contra de la independència sigui per se una posició no nacionalista.
Per més que els contraris a la independència s'esforcin a fer veure el contrari, els motius per a ser independentista són molt diversos i, per tant, d'independentistes n'hi ha de tots els colors. No tots volem la independència pels mateixos motius i no tots la volem de la mateixa manera. Però la volem, al cap i a la fi.
Indubtablement, molts independentistes ho són perque pensen que als catalans ens surtiria a compte econòmicament ser independents. Vol dir això que consideren que els catalans som millors que la resta dels espanyols? Alguns diran que sí i d'altres diran que no. Jo, personalment, no considero que els que els catalans siguem millors que la resta dels espanyols i sóc bastant escèptic respecte els beneficis econòmics de la independència. I tot i així, sóc independentista.
I és que jo - i sé que no sóc l'únic - vull la independència per desconfiança i perquè no em sento alineat en valors amb el que és majoritari a la resta d'Espanya. Una vegada més, no és que pensi que els meus valors són millors. Simplement, són els meus. I si considero que reclamar la independència és legítim, no és precisament perquè Catalunya sigui una nació. No és perquè hi vegi raons històriques. Menys encara perquè hi vegi raons ètniques (amb els meus cognoms, segurament tampoc tindria molt de sentit).
Anem a pams: desconfiança, valors i legitimitat
Pel que fa a la desconfiança, no em refio de cap govern que hi pugui haver a Madrid. I no me'n refio perquè sóc d'esquerres i m'he sentit reiteradament estafat pels partits d'esquerres d'àmbit espanyol (verbigràcia: apoyaré o els canvis més que significatius de rumb en les propostes de Podemos). I també, no me'n refio perquè Espanya és presonera del que decideixi un Tribunal Constitucional que no m'inspira cap confiança; situació que només podria canviar substancialment si canviés la constitució espanyola. Una constitució blindada per l'herència del franquisme i que només podria canviar substancialment si la població espanyola es transformés en exageradament menys conservadora del que és (recordem: calen 3/5 del congrés i del senat per a una modificació ordinària). No confio en la possibilitat que això passi a curt o mig termini.
Una Catalunya independent tindrà un govern que sigui més de fiar? No ho podem saber del cert, però diria que sí.
Pel que fa a l'alineació de valors, som molts els que sentim vergonya per coses que passen a Espanya com a conjunt i que no poden canviar ni a mig termini. Un congrés que no ha estat capaç, en 40 anys, de condemnar el franquisme. Un pais que protegeix els franquistes cridats a judici. Una policia que no respecta els drets dels immigrants. Uns presidents que no saben expressar-se en una altra llengua que la pròpia. Un pais que s'agenolla davant la monarquia. I podríem seguir.
A més, sento que massa gent de la resta d'Espanya no ens respecta (als catalans) tal com som. En aquest sentit, crec que no sabré dir res que ho expliqui millor que la fantàstica col·lecció de cromos dels Herois Indepes. Els Herois Indepes, per a qui no els conegui, són un recull de frases proferides barroerament en contra de la independència per persones de la vida pública espanyola. Frases que, en realitat, no fan més que demostrar la manca de respecte d'aquests espanyols pels catalans en general i per les opinions dels independentistes en particular. Els cromos dels Herois Indepes estan hàbilment ilustrats i són obra de Jordi Calvís i Andreu González. Molt recomanables.
Em sentiré més alineat amb els valors majoritaris a una Catalunya independent? Em sentiré més respectat pels meus conciutadans? No ho podem saber del cert, però diria que sí.
I pel que fa a la legitimitat de demanar la independència, veig irrellevant que Catalunya sigui una nació per a reclamar-la. La sobirania no emana de les nacions. Jo entenc que qualsevol territori que vulgui exercir, per voluntat dels seus habitants, la seva independència està legitimat per a intentar-ho. Si ho aconseguirà o no, ja és una altra cosa. Però en qualsevol cas està legitimat per intentar-ho, amb independència de què es tracti d'una nació (concepte bastant difús, per cert) o no.
Serà capaç Catalunya de ser un estat independent? No ho podem saber del cert, només podem intentar-ho.
El nacionalista espanyol que porto dins
Fins aquí he mirat d'explicar com es pot ser independentista sense ser nacionalista. En realitat, ser-ho no és fàcil. Perquè el nacionalisme està molt més incrustat en les nostres vides del que pensem. Ara bé: tan dolent és el nacionalisme? És el nacionalisme l'anticrist? Té cua i banyes? Probablement no.
Encara que molta gent no ho veu així, estar a favor de la independència de Catalunya no és ni més ni menys nacionalista que estar-ne en contra. El que passa és que, si de cas, són dos tipus diferents de nacionalisme. A la Viquipèdia està molt ben explicat: hi ha un nacionalisme (anomenat banal en el sentit de quotidià) que és el de les nacions establertes, el de les nacions que consideren garantida la seva continuitat (les nacions-estat, per exemple), i un altre (anomenat centrífug) que és el pretèn la secessió d'una part d'un estat establert. Qui defensa la independència de Catalunya des del nacionalisme, exerceix un nacionalisme centrífug. Qui està en contra de la independència de Catalunya des del nacionalisme, exerceix un nacionalisme quotidià. I el que és més important: el nacionalisme centrífug és ben patent, mentre que el nacionalisme quotidià ni tan sols es percep com a nacionalisme. I això vol dir que molta gent que està en contra de la independència no és conscient de que n'està des d'una posició nacionalista.
Els espanyols contraris a la independència de Catalunya podrien fer-se la següent pregunta: estaria jo disposat a admetre que, a partir d'ara, Espanya i França passessin a ser un únic estat amb capital a Paris? Si la resposta és no, és perquè, poc o molt, són nacionalistes. Jo mateix, posats a què Catalunya no sigui independent, prefereixo seguir formant part d'Espanya més que no pas ser part de França. El nacionalisme banal em fa ser nacionalista espanyol. Qui ho havia de dir.
La secessió
Segurament heu vist que he anat en compte de referir-me a la part de l'actual Espanya que no és Catalunya com a la resta d'Espanya i no com a només Espanya. I és que jo considero que Espanya és una realitat que no està indissolublement lligada a l'existència d'una única sobirania o un únic Estat per a tot el seu territori. Al món hi ha nacions-estat, estats plurinacionals i nacions pluriestatals. És insostenible vincular la idea d'Espanya a la continuïtat de l'actual estat espanyol. Catalunya és Espanya, però això no implica conceptualment que hagi de dependre d'un govern a Madrid. I si aquest concepte d'Espanya implica que aquesta és una nació i que, per tant, a la independència hem de dir-li secessió, doncs diguem-li secessió. Quin és el problema?
I això és tot
Segurament, he fet massa cas dels comentaris que han suscitat els meus mapes. Segurament, tan és tot el que jo pugui explicar perquè la manipulació de les paraules i els fets és un fenòmen absolutament quotidià. Però és que ja feia temps que volia explicar tot això. Espero no haver ofés a ningú i estaré encantat de llegir arguments no agressius en contra del que aquí dic.
No comments:
Post a Comment